Anarquía i República a la Cerdanya (1936–1939)
Font: Carta oberta a la comunitat historiogràfica de les universitats catalanes
A tots els historiadors, acadèmics, professors i estudiants universitaris
Preàmbul. Quan la historiografia renuncia a investigar
Hi ha un punt —ben definit, inequívoc— en què la perseverança en l’error deixa de ser un problema metodològic per convertir-se en una anomalia ètica i un engany.
La reedició del 2025 d’Anarquia i República a la Cerdanya (1936–1939) situa Josep M. Solé i Sabaté exactament en aquest punt de no retorn: el de qui, disposant des de fa anys de crítica fonamentada, de documentació que desmenteix les seves interpretacions i de testimonis concloents en contra, opta deliberadament per no rectificar.
No ens trobem davant d’una discrepància interpretativa legítima, ni davant d’un debat historiogràfic obert. Ens trobem davant la reiteració conscient d’un relat obsolet i falsejat, sostingut des de finals dels anys vuitanta per la inèrcia institucional, la complicitat editorial i una xarxa de silencis acadèmics que ha substituït la controvèrsia crítica per la repetició ritual del mite. La recerca de la veritat és substituïda per la defensa sectària d’una versió convenient al nacionalisme català.
Que aquest relat hagi estat qualificat explícitament de faula per un historiador ceretà francès, Jean-Louis Blanchon —aliè als equilibris, jerarquies i lleialtats del món universitari català— no ha suscitat cap rèplica per part de Solé Sabaté. Aquest silenci no pot interpretar-se com a prudència. És una tàctica deliberada. I, com a tal, resulta profundament reveladora del seu immobilisme.
La reedició del 2025: no revisió, sinó blindatge
Trenta-set anys després de la primera edició de 1988, la reimpressió del 2025 es presenta com si no hagués passat res en el camp historiogràfic des d’aleshores. El text original es reprodueix sense una sola correcció, sense notes crítiques, sense cap diàleg amb la recerca posterior. No es tracta d’una tercera reedició crítica: és una reafirmació doctrinal.
No es té en consideració l’edició de 2018 del llibre Nacionalistes contra anarquistes a la Cerdanya, de Gascón i Guillamón. Com si aquest llibre no existís i, per tant, com si mai no s’haguessin exposat ni publicat les nombroses i rigoroses crítiques al llibre de Pous i Solé. El silenci com a constatació de la seva ignorància factual i del seu domini en l’escalafó acadèmic: quin error tan enorme!
La incorporació d’un capítol suplementari —«Textos i documents afegits a la tercera edició»— compleix una funció merament ornamental. No revisa el nucli del relat, no el qüestiona, no el sotmet a examen analític. La seva finalitat no és ampliar el coneixement històric, sinó conferir una aparença d’actualització a un text que el mateix autor es nega obstinadament a sotmetre a cap revisió. Ens trobem davant la defensa a ultrança del dogma pro nacionalista i antillibertari.
Documentació exhibida, no analitzada
El corpus documental afegit resulta, des de qualsevol estàndard metodològic mínimament exigent, indefensable. S’hi amunteguen informes policials sense contextualització arxivística precisa, retalls de premsa sense anàlisi de la seva filiació ideològica i traduccions de premsa estrangera utilitzades sense cap advertiment previ al lector, reproduint exactament els mateixos vicis ja assenyalats i criticats des de la primera edició de 1988 i la segona de 1991.
La documentació no es treballa: s’acumula. No es construeix un raonament històric: es busca un efecte de saturació. El resultat és un calaix de sastre que no aporta cap prova nova i que, al contrari, evidencia la incapacitat de l’autor per sostenir el seu relat mitjançant una anàlisi rigorosa.
Testimonis neutralitzats: citar per ocultar
Particularment greu és el tractament dels testimonis contemporanis. La carta de Francesc Mill (POUM), conservada a l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, afirma sense ambigüitats que Antonio Martín no va morir en combat, que no va existir cap batalla i que va ser abatut en una emboscada organitzada per milicians del PSUC. Solé Sabaté reprodueix el document, però en silencia el significat.
Aquesta operació —citar sense interpretar allò que desmantella el mateix relat— no és un descuit ni una omissió casual. És una maniobra conscient de neutralització. El document es mostra, però se’l priva deliberadament de tota capacitat explicativa.
El mateix procediment es repeteix amb la carta de Manuel Cruells (1972), en la qual es formulen preguntes que desmunten el mite de Bellver i es reconeix la implicació de membres d’Estat Català a l’emboscada. Cap d’aquestes qüestions no rep cap comentari. El testimoni queda reduït a un element decoratiu, no pas a una font històrica.
Autoritat circular i legitimació en bucle
La utilització de l’historiador anglosaxó Paul Preston arriba aquí a un grau de circularitat intel·lectualment alarmant. Preston pren la seva referència sobre Antonio Martín de l’obra de Pous i Solé; Solé Sabaté retorna la citació com a aval extern. El lector no és informat d’aquesta dependència mútua. L’autoritat no es contrasta: es recicla. La legitimitat no es demostra: es fabrica per repetició.
Conclusions. La faula com a política de memòria
Les dues darreres obres de Solé Sabaté no aclareixen el passat: l’enterboleixen. Hi afegeixen capes narratives, testimonis reciclats i documentació instrumentalitzada per sostenir una versió que ja no resisteix el més mínim contrast seriós amb les fonts.
Els fets, en canvi, són tossuts:
- no hi va haver batalla a Bellver;
- no hi va haver enfrontament obert;
- hi va haver una emboscada;
- hi va haver un assassinat polític: el d’Antonio Martín Escudero;
- hi va haver, posteriorment, un relat mític nacionalista construït a conveniència pròpia, ininterromput des de 1937 fins avui.
Persistir en la versió de 1988 i 1991 ja no pot qualificar-se d’error. És una presa de posició. Quan els documents contradiuen el relat i el relat roman intacte, l’historiador ha deixat de comportar-se com a tal.
La pregunta que Solé Sabaté va llançar en el seu moment des de Querol contra Gascón i Guillamón —«parlen historiadors o ideòlegs?»— retorna ara amb una resposta incòmoda i brutal. No pas perquè a Gascón i Guillamón els faltin documents, com insinuava Solé Sabaté, sinó perquè en tenen de sobres per certificar que el relat històric nacionalista que demonitza Antonio Martín i criminalitza els anarquistes a la Cerdanya és pura fantasia i mala literatura.
Parafrasejant Menéndez Pelayo, res no envelleix tan de pressa com un llibre d’història que es nega a corregir errors o interpretacions caducades. Però aquí no és el llibre el que envelleix fins a morir. És la credibilitat del seu autor.
I, atès el pes acadèmic i mediàtic del senyor Solé Sabaté, cal preguntar-se si les universitats catalanes són conscients del descrèdit que els comporta el seu silenci davant l’escàndol d’un professor disposat a mantenir-se ferm contra tota evidència, rigor, recerca, documentació i racionalitat: en el discurs històric de Solé Sabaté, Antonio Martín deixa de ser (el 1936-1937) un líder revolucionari anarquista per convertir-se en un assassí, i la CNT ja no és una organització sindical, sinó una associació criminal. Aquesta infàmia ja no pot sostenir-se com a relat històric, perquè ha estat refutada totalment, de manera argumental, interpretativa i documental, per Gascón i Guillamón. Solé i Sabaté ha de rectificar. I, si no ho fa, l’àmbit universitari no pot romandre mut o indiferent. No pot ser-ne còmplice.
Una responsabilitat col·lectiva davant la comunitat internacional
Aquest no és un afer personal ni una querella acadèmica domèstica. És una qüestió de responsabilitat col·lectiva davant la ciència històrica i davant la comunitat internacional d’investigadors. Quan una universitat tolera que un relat desacreditat es perpetuï per raons ideològiques, no compromet únicament un autor: es compromet a si mateixa.
El problema ja no és Josep M. Solé i Sabaté. El problema és l’entorn acadèmic que l’empara, el reedita, el prescriu i el legitima mitjançant el silenci —o el finançament públic!—. Un silenci que, des de fora de Catalunya, ja no pot interpretar-se com a prudència sinó com a connivència. Vegeu els articles sobre la Cerdanya recollits per la Kate Sharpley Library.
En qualsevol altre context universitari europeu, la persistència en una versió documentalment refutada, com ho ha estat des de fa diversos anys al web Ser Histórico, hauria obligat, com a mínim, a una revisió crítica pública. Aquí, en canvi, s’ha optat pel blindatge corporatiu, per la clausura del debat i per la transformació d’una faula política en política de memòria oficial, Memorial Democràtic mitjançant.
La historiografia catalana no pot aspirar a un reconeixement internacional mentre confongui debat amb silenci, silenci amb menyspreu als crítics, i converteixi la crítica rigorosa en un suposat insult i la rectificació en una mena de traïció a la pàtria. Cap tradició acadèmica madura no es construeix sobre la negació sistemàtica de l’evidència, ni sobre la protecció de relats útils per a determinades ideologies, però falsos.
Des de fora de Catalunya, el que avui es percep no és un debat historiogràfic viu, sinó una disciplina tancada en si mateixa, incapaç de corregir-se, i disposada a sacrificar el mètode per preservar el mite. Aquesta imatge —que ja circula a França, al Regne Unit i als Estats Units— no és fruit d’una campanya externa: és conseqüència directa de decisions acadèmiques internes. Una historiografia ideològica nacionalista, promoguda i protegida per les institucions del govern de la Generalitat, versus una historiografia no institucional, veraç i científica: materialista.
Per això, aquesta carta no interpel·la únicament un autor, sinó tots els historiadors, departaments d’història, comissions editorials i universitats que, amb la seva passivitat o complicitat, han permès que una falsificació històrica es consolidi com a veritat acadèmica acceptada. El descrèdit no serà individual. Serà col·lectiu. I serà durador. No es pot continuar sostenint el dogma antihistòric que criminalitza el moviment obrer català i, molt especialment, la CNT.
La història no només jutja implacablement aquells que falsegen els fets, sinó també —i amb especial severitat— aquells que, podent corregir-los, prefereixen callar o fins i tot fomentar la infàmia i la falsedat.
Aquesta carta oberta apel·la a la consciència i al sentit comú de la comunitat historiogràfica catalana. Encara no és massa tard per evitar que el descrèdit individual es transformi en un descrèdit generalitzat de les universitats catalanes.
Antonio Gascón
Agustín Guillamón
Barcelona, febrer de 2026
BIBLIOGRAFIA:
Articles publicats a la web Ser Histórico
Gascón, Antonio y Guillamón, Agustín: De la infamia a la ignorancia y de la desmemoria al fraude. Web Ser Histórico (30/12/2019).
Gascón, Antonio y Guillamón, Agustín: La Agrupación de Defensa Ciudadana. Web Ser Histórico (6/10/ 2020).
Gascón, Antonio: Marzo de 1937, La CNT de Puigcerdà asalta el chalet de La Molina. Web Ser Histórico (6/06/2021).
Gascón, Antonio: Los primeros días de la revolución de 1936 en Puigcerdà, o la «Memoria» de Jaume Palau Soldevila, alcalde por ERC. Web Ser Histórico (16/09/2023).
Gascón, Antonio: El 6 de octubre de 1934 en Puigcerdà, preámbulo de una tragedia. Web Ser Histórico (29/10/2023).
Gascón, Antonio: Un informe arroja nueva luz sobre los Hechos de Puigcerdà de 1937. Web Ser histórico (3/02/2024).
Gascón, Antonio: Benet Samper, uno de los encargados de atentar contra Antonio Martín Escudero. La otra historia. Web Ser Histórico (9/09/2024).
Gascón, Antonio: Un trabajo pone nombre al asesino de Antonio Martín Escudero: Emili Solé Cristofól. Web Ser histórico (21/12/2024).
Gascón, Antonio: El intento de asalto a Puigcerdà del 23 de abril de 1937. Web Ser Histórico (2/04/2025).
Guillamón, Agustín: Desconstrucció de les mentides i disbarats del monòlit de Puigcerdà. Web Ser Histórico (22/09/2023).
Guillamón, Agustín: La matanza de veinte derechistas el 9 de septiembre de 1936 en Puigcerdà. Web Ser Histórico (4/011/ 2023).
Guillamón, Agustín: Reescribir la Cerdaña en guerra: confrontación crítica entre Pous/Solé y Gascón/Guillamón. Web Ser Histórico (15/12/2025).
Guillamón, Agustín: Paul Preston contra la historiografía de la revolución: una impugnación necesaria. Web Ser Histórico (1/01/2026).
Guillamón, Agustín: Contra la descalificación historiográfica de “Homenaje a Cataluña”. Web Ser Histórico (4/01/2026).
Bibliografia fonamental:
Gascón, Antonio y Guillamón, Agustín: Nacionalistas contra anarquistas en la Cerdaña (1936-1937). Antonio Martín, la experiencia libertaria de Puigcerdá y el sagrado mito de Bellver. Descontrol, Barcelona, 2018.
Peitx, Joan: Entrevista a J. L. Blanchon: «La faula dels “fets de Bellver” dura des fa més de vuitanta anys». Querol número 34 (2024).
Peitx, Joan: Entrevista a Antonio Gascón y Agustín Guillamón. «ERC va fer la llista dels que havien de ser afusellats el 9 de setembre al Còrrec del Gavatx». Querol número 34 (2024).
Peitx, Joan: Entrevista a Josep M. Solé Sabaté: «Tot el que fa l’alcalde Joan Solé a Bellver, ho fa amb el conjunt del poble». Querol número 34 (2024)
Pous i Porta, Joan; Solé i Sabaté, Josep Maria: Anarquía i República a la Cerdanya (1936-1939). El “Cojo de Málaga” i els fets de Bellver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, 1991 y 2025.
Solé i Sabaté, Josep Maria: La Cerdanya republicana i antifranquista: Joan Solé Cristòfol. Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 2024.
Webs:
Querol número 34: www.recercacerdanya.org/fitxers/querol/querol-34.pdf
Ser Histórico: https://serhistorico.net/category/guerra-civil-espanola/