Autor: nosaltres

Pisos «patera» d’Aunar

Aunar és una empresa de serveis esportius, que ha estat recentment contractada per campings i ajuntaments a les costes gironines, i basa els seus beneficis en la lletja explotació de socorristes i altres treballadors. Ofereix la inclusió de l’allotjament a la feina, i quan arriben els treballadors es troben amb un descompte de 150 euros mensuals pel relloguer sense contracte d’una habitació, al més pur estil tercermundista.

Ensenyem avui els casos de Palamós, al carrer Indústria 55 i al carrer Pagès Ortíz 11, on els treballados són tractats com a infrapersones.

Als pisos no hi ha aigua calenta, ni rentadora, ni bombetes, ni quasi mobiliari, bruts de verdet i la terrassa plena de porqueria com un galliner. Un pis de 3 habitacions per 6 persones, que s’entrega amb 3 lliteres i 6 matalassos d’escuma bruts de la despedida de l’any passat. Tot i les queixes, els treballadors s’han hagut de pagar fins i tot el material elèctric. els pisos han acabat passant de 6 habitants, amb la qual cosa alguns treballadors han acabat dormint a terra i al sofà.

Després de llegir el comunicat de CNT el passat 22 d’agost, un socorrista enterat així de l’engany, va protestar, i fart d’ell el gerent el va despedir començant pel desnonament fulminant del pis: recollir-lo del punt de guaita de la platja a mitja guàrdia i fer-li treure les pertanyences del pis.

Amb Aunar, precarietat laboral a les costes gironines sota amenaça

Aunar és una empresa amb seu a Reus que es dedica a serveis esportius, com són els socorristes de platja i piscina que hi ha a Sant Pere Pescador, Roses o Palamós. Aquesta empresa competeix per les adjudicacions amb el preu del servei, bàsicament a sacrifici de la qualitat i dels drets dels treballadors. Curiosament, es presenta com a especialista en prevenció i salut a les activitats esportives.

En el cas dels socorristes aquàtics, que contracta provinents d’arreu de l’estat, quan el treballador inicia la temporada (majoritàriament el mes de juny) és rebut per l’encarregat de zona amb les úniques paraules per indicar-li a on ha de començar a treballar l’endemà.

No hi ha més explicacions sobre la feina ni coordinació amb la resta de la plantilla, com aquell qui arriba a un camp de patates i et diuen per quina renglera ja pots començar.

A mitja temporada d’aquest estiu els treballadors han estat pressionant l’empresa per acordar almenys un protocol de comunicació (com el codi vermell, «home a l’aigua», etc.) però sense aconseguir cap resultat consistent.

Després de les primeres denuncies del sindicat CNT-AIT, el cap de setmana entre el 26 i el 28 d’agost la Patronal va distribuir entre els treballadors diversos papers per signar, com és la recepció de les nòmines, i falsament que s’havia rebut un curs de formació sobre Prevenció de Riscos Laborals (PRL).
Tot i que Aunar no havia contractat cap servei de PRL a les comarques gironines, aquells qui no han signat la falsedat estan essent acomiadats aquests primers dies de setembre. Des del sindicat CNT-AIT creiem que és hora que els contractants d’Aunar (com els ajuntaments) es pronunciïn al respecte, donat que la seguretat de les persones a la platja es degrada setmana rere setmana.

Quan compres, votes

En aquesta «economia de mercat» algú encara pensa que el funcionament de la societat es determina a les eleccions? Quan és exactament que votem el model de dona que ha d’influir a les noves generacions? Cada establiment comercial dels nostres carrers té urnes per recolzar una opció o altra en aquest i a tants altres afers de la nostra cultura.

Aquests dies fins i tot s’ha fet públic que les empreses que exploten la imatge femenina són les que voten (i boten) la seva opinió, com en el cas de Munroe Bergdorf.

L’assetjament publicitari existeix, i és legal

Les administracions públiques, incloent l’ensenyament nacional o la televisió «pública», no es posen del costat de la població quan necessita defensar-se d’un món comercial agressiu i d’adoctrinament pel consumisme i l’egocentrisme.

En comptes d’això, veiem l’exemple de l’Ajuntament de Figueres com, a través de la contractació de serveis, subvenciona la instal·lació i manteniment de cartells lluminosos destinats a distreure l’atenció de conductors i conductores dels carrers del municipi.

Així doncs, com votar en contra l’assetjament publicitari i la ideologia que transmeten? Doncs de vegades no n’hi ha prou amb rebutjar marques com L’Oréal o Calzedonia, sinó que s’ha de generalitzar el recel cap a les empreses que, per donar valor als seus productes i serveis, recorren a la publicitat massiva, i més encara si es recolzen en estereotips sobre les persones.

Aquest dimecres passat:

Veure també: Botiguers contra el Top manta

No t’enganyis, no només compres la falsedat

Atenent les tradicionals reclamacions de botiguers contra venedors ambulants, la Generalitat de Catalunya distribueix fulletons contra el «Top manta», expressió amb origen de la venda al carrer dels èxits musicals en cassette o CD. Amb el lema «No t’enganyis, no només compres un producte fals» la institució separa les marques comercials de la crueltat laboral que tenen al darrera.

Les institucions de l’Estat, com és la Generalitat, mai no han promogut campanyes que assenyalin El Corte Inglés, C&A, Carrefour, Zara, Massimo Dutti, i tantes altres marques «autèntiques», que són la cara de l’engany cap a les persones que comprem roba.

La indústria tèxtil de Bangla Desh es basa en fàbriques de tela amb terribles condicions de treball i ocupa el 80% de les exportacions del país. 3 milions de persones treballen en 4.500 fàbriques a les afores de la capital Dacca, amb jornades d’entre 54 i 90 hores setmanals i amb el salari mínim més baix del planeta: 30 euros al mes.

El 2012 un centenar de treballadores van morir a l’incendi d’una fàbrica de C&A, Carrefour, Walmart i Kik, on les portes eren tancades i van salvar la vida aquells qui saltaven des dels pisos superiors.

A la maquiladora «Ali enterprises», al Pakistan, 300 persones van morir cremades el 2011. A la planta «Foxconn» de fabricació de iPads i iPhones a la Xina el 2010 es va viure una onada de suicidis per les condicions laborals. El 2013 350 treballadors van morir a Bangla Desh en desmoronar-se l’edifici amb la fàbrica de El Corte Inglés, Mango, Benetton i Primark després de fer cas omís als avisos de ruïna i de les prohibicions contra les empreses.

El sector tèxtil, que tant desenvolupat va estar a casa nostra després del tràfic d’esclaus, està dominat per grans corporacions que promouen la pressió de botiguers i botigueres contra la venda ambulant, ja que el valor dels seus productes el basen en la marca registrada i la propietat industrial.

Les condicions legals de treball a casa nostra no estan dedicades a les persones que arriben dels països espoliats com Pakistan, Marroc, Honduras, Somàlia, etc., així que els treballadors i treballadores s’han de buscar la vida, també amb la venda ambulant, i tant dignament si el calçat porta la ratlla «Nike» autoritzada com si és imitada.

Tot això no significa que les condicions de la venda ambulant siguin millors, sinó que la campanya contra el «Top manta» no és més que una pugna entre diferents variants de la mateixa pirateria: l’explotació i la pobresa.

Ajuntaments com el de Palamós externalitzen responsabilitats

Aunar és una empresa d’esports que ofereix feina amb condicions enganyoses a socorristes d’arreu de l’Estat, i és contractada per campings i ajuntaments com el de Roses, Palamós i d’altres, per tal d’estalviar-se les garanties laborals de l’administració pública, amb resultats més que qüestionables.

Explotació immobiliària amb pisos-patera, falta de material sanitari, assignació de tasques sense titulació, hores extra il·legals, tasques de guia turístic durant la vigilància encarregades per l’ajuntament, manca de llanxa de salvament i de sistemes de comunicació, i altres problemes són motiu de conflicte per CNT i pels banyistes en cas d’emergència.

Les grans xifres de les licitacions demostren que aquesta empresa, Aunar, guanya concursos públics amb el preu, retallant els seus propis mitjans i a costa d’això encara obté beneficis lucratius per uns amos que volen viure sense treballar.

A la seva publicitat, Aunar parla d’excel·lència en el seu funcionament, formació abans de començar a treballar, i acreditacions que en realitat hi ha personal que no té.

«Outsourcing» és l’eufemisme que es fa servir per a què algunes administracions públiques comptin amb un nom fashion per la deixadesa de les seves obligacions i permetre l’explotació de les persones amb més precarietat.

Des de la CNT-AIT mostrem la nostra més absoluta pena, indignació, confusió i dolor davant la violència mortal del 17 d’agost que ha transcendit a tants mitjans de comunicació.

Una vegada més ha estat el poble, la població civil, la gent corrent, la que ha patit les conseqüències de guerres que no són seves. Una altra vegada el poble torna a posar el patiment i els morts.

Aquesta vegada ha canviat la localització, ha canviat el lloc. Aquesta vegada el cop ha estat sobre el cor de Barcelona. Però una altra vegada l’objectiu ha estat el mateix: la població civil desarmada i innocent.

Ja sigui a l’Iraq, Afganistan, Siria, Iemen, Londres, Paris, Berlín, la Mediterrània o les reixes de Melilla, tornem a convertir-nos en víctimes propiciatòries, en danys col·laterals d’una guerra entre bàndols que desconeixem, que no escatima en mitjans ni límits per assolir els seus objectius, que no coneix el significat de la paraula «amor». Bàndols pels quals el poder està per sobre de les persones i de la vida. Bàndols que no ens representen.

Estem segures que cap acte menyspreable com aquest aconseguirà convertir-nos en allò que no som. No aconseguiran enfrontar-nos als nostres germans i germanes de classe. De ben segur, aquest acte miserable ha de servir per veure’ns reflectits, per comprendre’ns i per a reforçar les nostres conviccions morals de solidaritat i recolzament mutu entre les persones i els pobles.

Davant d’aquells que prediquen la intolerància, la persecució a la gent diferent o la superioritat religiosa, racial o de classe, ens aixequem com a poble valent, divers i lluitador.

No en faran mai prou per aturar les nostres lluites.

Tot el nostre amor pels qui pateixen.

Bretxa salarial, sostre de vidre i segregació horitzontal, major dificultat d’accés a la formació i a l’ocupació, major precarietat laboral i desocupació, explotació domèstica, impossibilitat de conciliació, violència normalitzada, assetjament quotidià, invisibilització, pobresa, discriminació, infantilització, negació, maltractament, control de la nostra sexualitat i els nostres drets reproductius…

Són tan nombroses, són tan variades, són tan aclaparadores les lluites a què les dones hem de fer front diàriament pel simple fet de ser dones que es pot dir que fins a la mateixa existència en aquesta societat heteropatriarcal que ens explota i ens reprimeix és ja una victòria. Però per a nosaltres això no és suficient. No en tenim suficient amb estar vives, volem viure en una societat d’iguals.

Les dones de classe obrera hem de fer front tots els dies a una doble lluita d’emancipació: contra el capital, per ser obreres; i contra el patriarcat, per ser dones. Comparades amb els homes, cobrem menys, treballem en condicions més precàries, cotitzem menys i treballem més hores, se’ns exigeix més per ser contractades… Però en arribar a casa hem de fer-nos càrrecs dels nostres marits, fills, pares i germans.

Aquesta situació s’ha mantingut històricament mitjançant un sistema de control que, com més ens explotava, més submissió creava. Però la submissió i la por, el cap ajupit, ja no són actituds de les dones. Avui, des d’avui i des de sempre, volem estar en totes les lluites i per això lluitem en tots els fronts.

Les dones som el motor del canvi social. Cada dona que es rebel·la contra l’opressió que pateix a la seva llar és un pas guanyat cap a un món més humà. Cada dona que decideix viure obertament la seva sexualitat és un pas guanyat cap a un món més lliure. Cada dona que planta cara al patró en el seu lloc de treball és un pas guanyat cap a un món just.

A les dones se’ns esborra del passat i del present, però avui ens afirmem, avui ens reivindiquem com a subjecte en lluita, des de ja assumim que la por s’ha transformat en fúria i que la nostra lluita és única, central, necessària i revolucionària. I volem fer-ho en unitat, en col·lectiu. La invisibilització de les nostres lluites, la normalització social de l’explotació, l’escassa disponibilitat del nostre temps, ens dificulta participar en organitzacions sindicals, les quals en moltes ocasions ni tan sols ens tenen en compte, ens desplacen o rebaixen les nostres lluites.

No obstant això, històricament les dones hem estat presents en totes les lluites socials i de classe que han tingut lloc, en moltes ocasions en primera fila pagant amb les nostres vides la nostra rebel·lió, el nostre exercici de dignitat, els nostres anhels de llibertat.

És necessari recollir la nostra herència de lluita per guanyar el nostre present. Saber qui som. Saber el que volem ser. Fer de la nostra lluita un moment important, fonamental, de la història col·lectiva i de la lluita de classes. Afirmar que l’Organització anarcosindicalista de la qual som part fonamental està disposada a revertir la doble explotació que patim. Construir el nostre espai en igualtat, entre companyes i companys disposats a fer front al patriarcat, actor fonamental de la nostra explotació com a obreres. Aixecar-nos com un crit invulnerable, com un únic puny. Lluita a lluita, victòria a victòria.

Visca el vuit de Març!

Visca la lluita de la dona treballadora!

L’Ajuntament de Figueres du a terme una campanya d’assetjament contra les persones que sobreviuen punxant l’electricitat i en altres situacions de carestia d’habitatge, mentre exerceix l’okupació il·legal d’un immoble a la mateixa ciutat. Del 1987 els serveis socials municipals de Figueres han estat de forma alegal a part de l’edifici de sindicats, i des de 2014 de forma il·legal.

Els antecedents històrics:

En aplicació de la llei de 1939 sobre Responsabilidades Políticas contra qui promou la Revolució social i s’oposa al Movimiento Nacional, el nou Estat es va apropiar legalment de tots els bens de la Confederació Nacional del Treball; l’anomenat Patrimoni Històric.

En aplicació de la Ley de Bases de la Organización Sindical de 1940, el Movimiento Nacional amb la Falange Española Tradicionalista de las J.O.N.S. obligà tots els treballadors i treballadores a estar afiliades a la Comunidad Nacional-Sindicalista, única organització sindical reconeguda i dirigida per l’Estat. Amb els diners d’aquelles quotes sindicals es va construir i dotar l’anomenat Patrimoni Sindical Acumulat, del qual forma part tot l’edifici de sindicats de Figueres, situat al carrer Poeta Marquina, rere la biblioteca.

Una vegada mort el cap d’estat Francisco Franco es va legalitzar la pluralitat de sindicats i, en reconeixent la indeguda apropiació, el Patrimoni Sindical Acumulat es va posar a disposició per l’ús exclusiu dels sindicats. Durant aquesta transició, la Generalitat de Catalunya va intentar beneficiar-se de la confusió per apropiar-se el 1980 de l’edifici de Figueres com a part de l’Institut Social del Temps Lliure, i en això l’ajuntament de Figueres, durant el govern de Maria Llorca i Bard, en va aconseguir la cessió gratuïta atenent-se a la suposada propietat de la Generalitat de Catalunya, que mai no ha estat certa.

La disputa del segle XXI

CNT-AIT es va trobar amb què diverses institucions es negaren a reconèixer el seu dret a utilitzar la planta baixa de l’edifici sindical (UGT i CCOO utilitzen la primera i segona plantes respectivament), i aquest sindicat va entrar el 1999 veient-se obligat a quedar-se arraconat en una sala d’actes, sense aigua ni sanitaris, ni altres mitjans, però CNT-AIT ha seguit insistint en la il·legitimitat de l’Ajuntament de Figueres per okupar la planta baixa, emparat en una falsedat a totes les converses.

Finalment el 2014, la Intervención General del Estado efectuà una reunió a Figueres amb totes les parts afectades, i l’Ajuntament de Figueres no aconsegueix acreditar cap base legal per la seva okupació. Es reconeix que el 100% de l’edifici és Patrimoni Sindical Acumulat des de 1986 i sense cap canvi de finca des de la seva construcció. És a partir d’aquest moment que l’Ajuntament de Figueres es nega a cap diàleg, manté un policia privat a la porta de Serveis Socials i s’apalanca en la seva força per sobre els demés.