Autor: nosaltres

Bretxa salarial, sostre de vidre i segregació horitzontal, major dificultat d’accés a la formació i a l’ocupació, major precarietat laboral i desocupació, explotació domèstica, impossibilitat de conciliació, violència normalitzada, assetjament quotidià, invisibilització, pobresa, discriminació, infantilització, negació, maltractament, control de la nostra sexualitat i els nostres drets reproductius…

Són tan nombroses, són tan variades, són tan aclaparadores les lluites a què les dones hem de fer front diàriament pel simple fet de ser dones que es pot dir que fins a la mateixa existència en aquesta societat heteropatriarcal que ens explota i ens reprimeix és ja una victòria. Però per a nosaltres això no és suficient. No en tenim suficient amb estar vives, volem viure en una societat d’iguals.

Les dones de classe obrera hem de fer front tots els dies a una doble lluita d’emancipació: contra el capital, per ser obreres; i contra el patriarcat, per ser dones. Comparades amb els homes, cobrem menys, treballem en condicions més precàries, cotitzem menys i treballem més hores, se’ns exigeix més per ser contractades… Però en arribar a casa hem de fer-nos càrrecs dels nostres marits, fills, pares i germans.

Aquesta situació s’ha mantingut històricament mitjançant un sistema de control que, com més ens explotava, més submissió creava. Però la submissió i la por, el cap ajupit, ja no són actituds de les dones. Avui, des d’avui i des de sempre, volem estar en totes les lluites i per això lluitem en tots els fronts.

Les dones som el motor del canvi social. Cada dona que es rebel·la contra l’opressió que pateix a la seva llar és un pas guanyat cap a un món més humà. Cada dona que decideix viure obertament la seva sexualitat és un pas guanyat cap a un món més lliure. Cada dona que planta cara al patró en el seu lloc de treball és un pas guanyat cap a un món just.

A les dones se’ns esborra del passat i del present, però avui ens afirmem, avui ens reivindiquem com a subjecte en lluita, des de ja assumim que la por s’ha transformat en fúria i que la nostra lluita és única, central, necessària i revolucionària. I volem fer-ho en unitat, en col·lectiu. La invisibilització de les nostres lluites, la normalització social de l’explotació, l’escassa disponibilitat del nostre temps, ens dificulta participar en organitzacions sindicals, les quals en moltes ocasions ni tan sols ens tenen en compte, ens desplacen o rebaixen les nostres lluites.

No obstant això, històricament les dones hem estat presents en totes les lluites socials i de classe que han tingut lloc, en moltes ocasions en primera fila pagant amb les nostres vides la nostra rebel·lió, el nostre exercici de dignitat, els nostres anhels de llibertat.

És necessari recollir la nostra herència de lluita per guanyar el nostre present. Saber qui som. Saber el que volem ser. Fer de la nostra lluita un moment important, fonamental, de la història col·lectiva i de la lluita de classes. Afirmar que l’Organització anarcosindicalista de la qual som part fonamental està disposada a revertir la doble explotació que patim. Construir el nostre espai en igualtat, entre companyes i companys disposats a fer front al patriarcat, actor fonamental de la nostra explotació com a obreres. Aixecar-nos com un crit invulnerable, com un únic puny. Lluita a lluita, victòria a victòria.

Visca el vuit de Març!

Visca la lluita de la dona treballadora!

L’Ajuntament de Figueres du a terme una campanya d’assetjament contra les persones que sobreviuen punxant l’electricitat i en altres situacions de carestia d’habitatge, mentre exerceix l’okupació il·legal d’un immoble a la mateixa ciutat. Del 1987 els serveis socials municipals de Figueres han estat de forma alegal a part de l’edifici de sindicats, i des de 2014 de forma il·legal.

Els antecedents històrics:

En aplicació de la llei de 1939 sobre Responsabilidades Políticas contra qui promou la Revolució social i s’oposa al Movimiento Nacional, el nou Estat es va apropiar legalment de tots els bens de la Confederació Nacional del Treball; l’anomenat Patrimoni Històric.

En aplicació de la Ley de Bases de la Organización Sindical de 1940, el Movimiento Nacional amb la Falange Española Tradicionalista de las J.O.N.S. obligà tots els treballadors i treballadores a estar afiliades a la Comunidad Nacional-Sindicalista, única organització sindical reconeguda i dirigida per l’Estat. Amb els diners d’aquelles quotes sindicals es va construir i dotar l’anomenat Patrimoni Sindical Acumulat, del qual forma part tot l’edifici de sindicats de Figueres, situat al carrer Poeta Marquina, rere la biblioteca.

Una vegada mort el cap d’estat Francisco Franco es va legalitzar la pluralitat de sindicats i, en reconeixent la indeguda apropiació, el Patrimoni Sindical Acumulat es va posar a disposició per l’ús exclusiu dels sindicats. Durant aquesta transició, la Generalitat de Catalunya va intentar beneficiar-se de la confusió per apropiar-se el 1980 de l’edifici de Figueres com a part de l’Institut Social del Temps Lliure, i en això l’ajuntament de Figueres, durant el govern de Maria Llorca i Bard, en va aconseguir la cessió gratuïta atenent-se a la suposada propietat de la Generalitat de Catalunya, que mai no ha estat certa.

La disputa del segle XXI

CNT-AIT es va trobar amb què diverses institucions es negaren a reconèixer el seu dret a utilitzar la planta baixa de l’edifici sindical (UGT i CCOO utilitzen la primera i segona plantes respectivament), i aquest sindicat va entrar el 1999 veient-se obligat a quedar-se arraconat en una sala d’actes, sense aigua ni sanitaris, ni altres mitjans, però CNT-AIT ha seguit insistint en la il·legitimitat de l’Ajuntament de Figueres per okupar la planta baixa, emparat en una falsedat a totes les converses.

Finalment el 2014, la Intervención General del Estado efectuà una reunió a Figueres amb totes les parts afectades, i l’Ajuntament de Figueres no aconsegueix acreditar cap base legal per la seva okupació. Es reconeix que el 100% de l’edifici és Patrimoni Sindical Acumulat des de 1986 i sense cap canvi de finca des de la seva construcció. És a partir d’aquest moment que l’Ajuntament de Figueres es nega a cap diàleg, manté un policia privat a la porta de Serveis Socials i s’apalanca en la seva força per sobre els demés.

Comunicat davant de les peticions de presó a diversos anarcosindicalistas de la CNT de Barcelona

Durant aquestes últimes setmanes hem rebut les peticions fiscals de 2 processos penals contra companys del nostre sindicat. Les notícies no són bones, ja que la fiscalia, una vegada més, actua d’arma política del capitalisme sol·licitant duríssimes penes de presó.

El primer cas és el del Casino de Poble Nou. Prèviament a les eleccions municipals de 2015 es va produir un piquet a les portes del Casino de Poble Nou, on s’estava celebrant un debat electoral amb les persones que per aquell moment eren els alcaldables a la ciutat de Barcelona. Entre aquestes persones estava Xavier Trias, un dels responsables de la cessió il·legal de treballadors informàtics de la Generalitat a empreses com IECISA (Informàtica El Corte Inglés SA). El piquet de la CNT buscava visibilitzar la irresponsabilitat de la Generalitat de Catalunya d’incomplir la sentència favorable als treballadors, els quals estaven apartats dels seus llocs de treball fins i tot després que un jutge els donés la raó i dictaminés que havien de ser contractats directament per la pròpia Generalitat. Durant el transcurs de l’acte, el piquet va ser atacat per un grup de persones que posteriorment vam saber que eren Guàrdies Urbans vestits de paisà. Com a resposta, es va produir un tall del subministrament elèctric del debat electoral i per tant va estar diversos minuts sense emissió televisiva. El resultat de tot això va ser la imputació de 2 companys acusats de diferents delictes, agreujat d’atemptat contra l’autoritat i delicte d’alteració d’acte electoral.

Una vegada tancat el sumari, la petició fiscal ascendeix a 2 anys i 4 mesos per a un dels companys, així com el pagament de 5.000 € de responsabilitat civil. A l’altre company li demanen 6 mesos de presó. A més la Guàrdia Urbana es persona com a acusació particular, demanant 4 anys de presó i 21.000€ de responsabilitat civil. Finalment tot apunta que també es personarà l’Ajuntament de Barcelona, colze a colze amb la Guàrdia Urbana quan es tracta de reprimir treballadors en lluita.

L’altre cas és el de El Corte Inglés. Els darrers mesos de 2015 vam dur a terme una campanya de boicot a aquesta empresa per denunciar la seva participació en processos penals contra vaguistes del 29M, així com per visibilitzar la política de por i repressió contra els seus propis treballadors, els múltiples casos de masclisme empresarial i les connexions entre l’empresa i alts càrrecs polítics, policials, judicials i eclesiàstics. Aquesta campanya va tenir com a conseqüència la detenció de 3 companys i la seva posterior imputació per delictes de coacció i obstrucció a la justícia. La petició fiscal contra aquests companys ascendeix a 5 anys de presó i 6.500€ de multa per a cadascun d’ells.

Tots dos casos no són més que exemples del que tristament es ve consolidant des de fa anys: un enduriment brutal de la persecució contra sindicalistes i treballadores en lluita. No es tracta de casos aïllats. Arran de la successió de vagues generals que van començar en 2011, comptem per centenars els treballadors represaliats en piquets i conflictes sindicals. Alguns mitjans parlaven de la major ofensiva contra el sindicalisme des de la dictadura. Pràcticament tots els conflictes laborals mínimament contundents, amb accions més enllà de les estrictament jurídiques, acaben amb imputacions penals i alguns d’ells ja amb condemnes fermes: vagues generals, vaga minera, conflicte de Coca Cola, treballadores i estudiants de la UAB, treballadors de Arcelor, miners de Zarreu, muntatge del 14N a Logroño, sindicalistes d’Airbus, jornaleres andaluses… La llista és interminable.

Sota el nostre punt de vista aquest enduriment de la repressió no és casual. Es tracta d’una maniobra política per acabar amb el poc que queda. Des de fa temps ja venim escoltant veus que des dels despatxos de les empreses clamen per una regulació estricta de les lluites laborals, a través, principalment, de limitar el dret a vaga, però també limitant i fins i tot impossibilitant les lluites col·lectives als centres de treball, els piquets i l’acció directa. I aquesta situació que es viu en el context laboral té una versió equivalent en l’àmbit sociopolític: per a l’Estat, a través de policies, fiscals i jutges, el sindicalisme és coacció i els moviments polítics i socials són terrorisme.

No volem, però, declarar-nos innocents a qualsevol preu. Reconeixem el conflicte i reneguem d’una idea de sindicalisme canalitzada cap a l’única opció dels jutjats. La lluita obrera mai no s’ha limitat a posar denúncies i no podem permetre que es converteixi en això, més encara en un moment com l’actual, en el qual cada vegada tenim menys garanties: lleis més estrictes, menys drets i sentències més desfavorables. Fa uns mesos ens colpejava la notícia que un jutjat havia avalat la contractació d’empresa externes per a la cobertura dels serveis que es deixen de prestar en una vaga. Amb exemples així, podem permetre’ns canviar la lluita als carrers i als llocs de treball pels jutjats?

Ho hem dit mil vegades, davant la repressió només ens queda seguir lluitant. Ens neguem a callar enfront dels acomiadaments i sancions. Ens neguem a mirar cap a un altre costat davant de la precarietat, els contractes temporals i els sous miserables. Ens neguem a consentir l’assetjament laboral o les discriminacions de gènere, raça o orientació sexual. Molt més que la presó, ens espanta la condemna a una vida de submissió i misèria.

Per tot això amb aquest comunicat us demanem que us solidaritzeu amb els treballadors represaliats, que difongueu el cas perquè més gent sigui conscient que això és un atac contra totes i tots, que recolzeu les mobilitzacions que es convoquin… Però sobretot, que us organitzeu, que alimenteu el moviment obrer als llocs de treball, als barris i als pobles. Ells tenen presons, policies, fiscals, polítics, jutges… Però nosaltres som molts més, i sempre serem molts més.

Llibertat anarcosindicalistas represaliats.

Els atacs a la classe obrera són cada vegada més grans.
En els últims anys hem vist com retrocedien moltes de les conquestes que durant anys i anys el moviment obrer va haver de conquerir i defensar. L’excusa de la crisi econòmica ha servit com a catalitzador per a tot tipus d’agressions i retallades de drets.

Una enorme taxa d’atur com a resultat de les polítiques de destrucció d’ocupació impulsades pels governs al dictat de la Patronal i de les institucions financeres internacionals; un descens constant dels salaris alhora que augmenten els acomiadaments i els expedients de «regulació»; un augment de la repressió davant de qualsevol manifestació de dissidència i qualsevol forma de lluita contra el sistema; incomptables retallades en serveis bàsics i universals… tot unit a una corrupció sistèmica escandalosa i obscena, conformen un fosc panorama que pot provocar que s’instal·li a la classe obrera la desesperació, la por i la paràlisi.

Però els temps del silenci i la submissió queden molt enrere, els treballadors i les treballadores som conscients que aquest és el moment d’avançar, imposar la nostra força i la nostra veu.

Des de CNT proposem el nostre model sindical com a espai de lluita i solidaritat, com un espai des del qual construir resistències i enfrontar el poder i el Capital. Com un espai des del qual recuperar la nostra veu i exercir la nostra força com a classe treballadora.

CNT és un sindicat d’iguals. A la CNT tots els afiliats i afiliades tenim el mateix pes, la mateixa capacitat de decidir, participem de la mateixa manera al sindicat, donem en funció de la nostra capacitat i rebem en funció de les nostres necessitats.

La CNT és el sindicat on tenim el nostre lloc tots els treballadors i treballadores. El model sindical de la CNT és únic. Basat en les seccions sindicals, rebutgem les eleccions sindicals i els comitès d’empresa i els alliberats.

La CNT és un sindicat que construïm entre tots i totes. Des dels sectors laborals més tradicionals fins als sectors més precaritzats o abandonats pel sindicalisme oficial.

La CNT és hereva de la lluita obrera, una història de dignitat i orgull, una història que estem escrivint ara, en el present. Des de la CNT pretenem obrir un camí de confrontació amb el Capital i l’Estat que es porti fermament a un canvi social complet, que es porti a la presa dels mitjans de producció per part de la classe obrera, que es porti a l’autogestió àmplia, integral, de la societat. Una societat igualitària entre homes i dones, una societat en què no sigui possible la discriminació de cap tipus.

La CNT és el sindicat des del qual donar el primer pas a partir del qual avancem definitivament, sense possibilitat de marxa enrere, per trencar amb un sistema que no és el nostre i per construir des d’avui la nostra alternativa, des de la solidaritat, el recolzament mutu, l’autogestió.

Sortim aquest Primer de Maig com a afirmació col·lectiva de la nostra força com a classe, de què la nostra presència al carrer i al curro té una única finalitat, canviar el món des de la base i construir-lo sobre la llibertat integral de totes les persones, i de què la nostra presència serà permanent, que no decaurem a la nostra lluita fins que no aconseguim el nostre ideal, l’alliberament d’un sistema assassí, que ens condemna a la misèria i l’esclavitud.

Des de l’Anarcosindicalisme comencem a construir la nova societat. Una nova societat que tingui en compte les necessitats de les persones, una societat on els privilegis siguin substituïts per la igualtat i la veritable justícia social, una societat en harmonia amb la natura, una societat a la qual tots i totes siguem rics, perquè tots i totes tindrem tot el que necessitem. Una societat digna de la que podem sentir-nos orgulloses i orgullosos.

Per això formem part de la CNT. Perquè creiem que la nostra força canviarà el món.

Treballadors i becaris de la UAB denuncien encobriment de llocs de treball a la universitat

El Sindicat CNT de Sabadell i l’Assemblea d’Investigadores Precàries de la UAB decideixen posar en marxa una campanya informativa, per tal que els i les becaries que es troben en situació irregular puguin conèixer quins recursos tenen a l’hora de posar fi a la pràctica generalitzada d’encobriment de llocs de treball per part de gran part de les universitats.

Aquests dos col.lectius denuncien que, amb l’excusa de formar i ajudar als alumnes amb pocs recursos econòmics, les universitats posen a disposició dels estudiants unes beques de col·laboració durant les quals els estudiants haurien de fer, en principi, poc més que una memòria de pràctiques i suport bàsic i elemental als departaments.

La realitat és ben diferent, doncs aquests becaris son sotmesos a horaris laborals, portant a terme tasques administratives del que seria personal laboral i funcionarial de la Universitat, moltes vegades amb funcions de responsabilitat que els porten a gestionar àrees senceres d’un deganat.

A Catalunya, en el cas de reconeixement de relació laboral i la conseqüent aplicació del conveni col.lectiu, l’alumne estaria exempt del pagament de la matrícula

L’any passat, un estudiant del Sindicat d’Ensenyament de Madrid de la CNT va aconseguir una sentència favorable del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que li reconeixia la seva relació amb la Universitat com a laboral, reconeixent-li tots els drets inherents (conveni col·lectiu, salari, etc…), el que pel sindicat és un precedent jurídic aplicable centenars de llocs de treball a Catalunya.

Des dels dos col.lectius animen als estudiants a informar-se per a fer front a aquesta nova forma d’abús contractual.

Avui, cinefòrum amb la projecció del film «León y Olvido» de Xavier Bermúdez, al local sindical de Figueres.
Serà a les 18:00h

Dimecres 12 d’octubre al vespre posarem un documental i podrem beure i menjar amb el «tapeo» més tradicional d’aquesta contrada.

Mentre alguns desfilen per la pàtria i la violència de l’Estat, aprofitem per tractar les conseqüències del militarisme més enllà dels humans.

Aquest dissabte al vespre posarem una mica de música i podrem beure i menjar amb el «tapeo» més tradicional d’aquesta contrada.

Una bona oportunitat per sortir, conèixer més gent inquieta i recolzar econòmicament el sindicat.

Aquest dissabte al vespre posarem una mica de música i podrem beure o sopar amb el «tapeo» més tradicional d’aquesta contrada.

Una bona oportunitat per sortir, conèixer més gent inquieta i recolzar el sindicat.