Bretxa salarial, sostre de vidre i segregació horitzontal, major dificultat d’accés a la formació i a l’ocupació, major precarietat laboral i desocupació, explotació domèstica, impossibilitat de conciliació, violència normalitzada, assetjament quotidià, invisibilització, pobresa, discriminació, infantilització, negació, maltractament, control de la nostra sexualitat i els nostres drets reproductius…
Són tan nombroses, són tan variades, són tan aclaparadores les lluites a què les dones hem de fer front diàriament pel simple fet de ser dones que es pot dir que fins a la mateixa existència en aquesta societat heteropatriarcal que ens explota i ens reprimeix és ja una victòria. Però per a nosaltres això no és suficient. No en tenim suficient amb estar vives, volem viure en una societat d’iguals.
Les dones de classe obrera hem de fer front tots els dies a una doble lluita d’emancipació: contra el capital, per ser obreres; i contra el patriarcat, per ser dones. Comparades amb els homes, cobrem menys, treballem en condicions més precàries, cotitzem menys i treballem més hores, se’ns exigeix més per ser contractades… Però en arribar a casa hem de fer-nos càrrecs dels nostres marits, fills, pares i germans.
Aquesta situació s’ha mantingut històricament mitjançant un sistema de control que, com més ens explotava, més submissió creava. Però la submissió i la por, el cap ajupit, ja no són actituds de les dones. Avui, des d’avui i des de sempre, volem estar en totes les lluites i per això lluitem en tots els fronts.
Les dones som el motor del canvi social. Cada dona que es rebel·la contra l’opressió que pateix a la seva llar és un pas guanyat cap a un món més humà. Cada dona que decideix viure obertament la seva sexualitat és un pas guanyat cap a un món més lliure. Cada dona que planta cara al patró en el seu lloc de treball és un pas guanyat cap a un món just.
A les dones se’ns esborra del passat i del present, però avui ens afirmem, avui ens reivindiquem com a subjecte en lluita, des de ja assumim que la por s’ha transformat en fúria i que la nostra lluita és única, central, necessària i revolucionària. I volem fer-ho en unitat, en col·lectiu. La invisibilització de les nostres lluites, la normalització social de l’explotació, l’escassa disponibilitat del nostre temps, ens dificulta participar en organitzacions sindicals, les quals en moltes ocasions ni tan sols ens tenen en compte, ens desplacen o rebaixen les nostres lluites.
No obstant això, històricament les dones hem estat presents en totes les lluites socials i de classe que han tingut lloc, en moltes ocasions en primera fila pagant amb les nostres vides la nostra rebel·lió, el nostre exercici de dignitat, els nostres anhels de llibertat.
És necessari recollir la nostra herència de lluita per guanyar el nostre present. Saber qui som. Saber el que volem ser. Fer de la nostra lluita un moment important, fonamental, de la història col·lectiva i de la lluita de classes. Afirmar que l’Organització anarcosindicalista de la qual som part fonamental està disposada a revertir la doble explotació que patim. Construir el nostre espai en igualtat, entre companyes i companys disposats a fer front al patriarcat, actor fonamental de la nostra explotació com a obreres. Aixecar-nos com un crit invulnerable, com un únic puny. Lluita a lluita, victòria a victòria.
Visca el vuit de Març!
Visca la lluita de la dona treballadora!
Aquests dies fins i tot s’ha fet públic que les empreses que exploten la imatge femenina són les que voten (i boten) la seva opinió, com en el cas de Munroe Bergdorf.
Així doncs, com votar en contra l’assetjament publicitari i la ideologia que transmeten? Doncs de vegades no n’hi ha prou amb rebutjar marques com L’Oréal o Calzedonia, sinó que s’ha de generalitzar el recel cap a les empreses que, per donar valor als seus productes i serveis, recorren a la publicitat massiva, i més encara si es recolzen en estereotips sobre les persones.
