Categoria: Acció social (ASO)

Des de la CNT-AIT mostrem la nostra més absoluta pena, indignació, confusió i dolor davant la violència mortal del 17 d’agost que ha transcendit a tants mitjans de comunicació.

Una vegada més ha estat el poble, la població civil, la gent corrent, la que ha patit les conseqüències de guerres que no són seves. Una altra vegada el poble torna a posar el patiment i els morts.

Aquesta vegada ha canviat la localització, ha canviat el lloc. Aquesta vegada el cop ha estat sobre el cor de Barcelona. Però una altra vegada l’objectiu ha estat el mateix: la població civil desarmada i innocent.

Ja sigui a l’Iraq, Afganistan, Siria, Iemen, Londres, Paris, Berlín, la Mediterrània o les reixes de Melilla, tornem a convertir-nos en víctimes propiciatòries, en danys col·laterals d’una guerra entre bàndols que desconeixem, que no escatima en mitjans ni límits per assolir els seus objectius, que no coneix el significat de la paraula «amor». Bàndols pels quals el poder està per sobre de les persones i de la vida. Bàndols que no ens representen.

Estem segures que cap acte menyspreable com aquest aconseguirà convertir-nos en allò que no som. No aconseguiran enfrontar-nos als nostres germans i germanes de classe. De ben segur, aquest acte miserable ha de servir per veure’ns reflectits, per comprendre’ns i per a reforçar les nostres conviccions morals de solidaritat i recolzament mutu entre les persones i els pobles.

Davant d’aquells que prediquen la intolerància, la persecució a la gent diferent o la superioritat religiosa, racial o de classe, ens aixequem com a poble valent, divers i lluitador.

No en faran mai prou per aturar les nostres lluites.

Tot el nostre amor pels qui pateixen.

Bretxa salarial, sostre de vidre i segregació horitzontal, major dificultat d’accés a la formació i a l’ocupació, major precarietat laboral i desocupació, explotació domèstica, impossibilitat de conciliació, violència normalitzada, assetjament quotidià, invisibilització, pobresa, discriminació, infantilització, negació, maltractament, control de la nostra sexualitat i els nostres drets reproductius…

Són tan nombroses, són tan variades, són tan aclaparadores les lluites a què les dones hem de fer front diàriament pel simple fet de ser dones que es pot dir que fins a la mateixa existència en aquesta societat heteropatriarcal que ens explota i ens reprimeix és ja una victòria. Però per a nosaltres això no és suficient. No en tenim suficient amb estar vives, volem viure en una societat d’iguals.

Les dones de classe obrera hem de fer front tots els dies a una doble lluita d’emancipació: contra el capital, per ser obreres; i contra el patriarcat, per ser dones. Comparades amb els homes, cobrem menys, treballem en condicions més precàries, cotitzem menys i treballem més hores, se’ns exigeix més per ser contractades… Però en arribar a casa hem de fer-nos càrrecs dels nostres marits, fills, pares i germans.

Aquesta situació s’ha mantingut històricament mitjançant un sistema de control que, com més ens explotava, més submissió creava. Però la submissió i la por, el cap ajupit, ja no són actituds de les dones. Avui, des d’avui i des de sempre, volem estar en totes les lluites i per això lluitem en tots els fronts.

Les dones som el motor del canvi social. Cada dona que es rebel·la contra l’opressió que pateix a la seva llar és un pas guanyat cap a un món més humà. Cada dona que decideix viure obertament la seva sexualitat és un pas guanyat cap a un món més lliure. Cada dona que planta cara al patró en el seu lloc de treball és un pas guanyat cap a un món just.

A les dones se’ns esborra del passat i del present, però avui ens afirmem, avui ens reivindiquem com a subjecte en lluita, des de ja assumim que la por s’ha transformat en fúria i que la nostra lluita és única, central, necessària i revolucionària. I volem fer-ho en unitat, en col·lectiu. La invisibilització de les nostres lluites, la normalització social de l’explotació, l’escassa disponibilitat del nostre temps, ens dificulta participar en organitzacions sindicals, les quals en moltes ocasions ni tan sols ens tenen en compte, ens desplacen o rebaixen les nostres lluites.

No obstant això, històricament les dones hem estat presents en totes les lluites socials i de classe que han tingut lloc, en moltes ocasions en primera fila pagant amb les nostres vides la nostra rebel·lió, el nostre exercici de dignitat, els nostres anhels de llibertat.

És necessari recollir la nostra herència de lluita per guanyar el nostre present. Saber qui som. Saber el que volem ser. Fer de la nostra lluita un moment important, fonamental, de la història col·lectiva i de la lluita de classes. Afirmar que l’Organització anarcosindicalista de la qual som part fonamental està disposada a revertir la doble explotació que patim. Construir el nostre espai en igualtat, entre companyes i companys disposats a fer front al patriarcat, actor fonamental de la nostra explotació com a obreres. Aixecar-nos com un crit invulnerable, com un únic puny. Lluita a lluita, victòria a victòria.

Visca el vuit de Març!

Visca la lluita de la dona treballadora!

Per aquest dissabte al migdia, la Taula energètica i d’habitatge de Figueres convoca una trobada amb diverses activitats davant l’Ajuntament de Figueres.

Adjuntem el seu cartell.

El INE, organisme estatal competent en matèria de la part tècnica de padrons municipals, va emetre el passat 24 de març les instruccions a seguir per tots els ajuntaments de l’Estat, a l’hora d’inscriure les persones que viuen al seu municipi sense excepció. L’Ajuntament de Figueres, però, es manté en no inscriure les persones sense sostre o que no pugui contractar un lloguer.

Entitats d’intervenció social de Figueres, com és la Mesa Energètica de Figueres, ajuden les persones amb problemes d’exclusió econòmica i d’exclusió institucional, i s’enfronten a les dificultats d’accés a drets i serveis per part de les persones que no aconsegueixen compatibilitzar la seva realitat amb la burocràcia i documents de l’administració pública.

L’esmentat reglament de l’INE obliga els ajuntaments a empadronar totes les persones veïnes del seu municipi, i en classifica les modalitats i procediments incloent les que dormen en albergs, barraques, caravanes, i fins i tot sense domicili o sense sostre.

Tot i que Serveis Socials és l’organisme que ha d’indicar les dades d’inscripció en els casos més precaris, l’Ajuntament de Figueres implanta una directriu per la qual els Serveis Socials municipals rebutgen qualsevol intent d’empadronament d’aquesta mena, i adreça tothom al registre del Padró municipal, on es rebutja qualsevol sol·licitud que no vingui acompanyada d’un títol de propietat o contracte de lloguer al corrent de pagament.

CNT-AIT ha estat, és i serà una organització independent dels poders econòmics i institucionals, per tal de poder lluitar amb coherència a favor de la gent oprimida de forma ideològica. Amb això, rebutgem i lluitem contra la ideologia practicada des de les administracions de l’Estat, que margina i maltracta els pàries de la Terra.

En canvi, quan al govern municipal de Figueres se li pregunta sobre la seva política social, surt per la tangent: parlant de frau per part dels pobres, atacant les organitzacions que intercedeixen en la seva ajuda, i fent ostentació policial durant l’obertura de Serveis Socials.

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, per tal de no negociar condicions de prestació de serveis amb la plantilla del museuEmpordà, ha preferit abandonar l’anomenat «servei educatiu» pel curs 2015-2016.

El servei educatiu del museuEmpordà s’ha adreçat tant sobre activitats familiars com als diferents nivells escolars de les escoles de la comarca, per tal d’estimular la curiositat, participació, debat i sensibilitat envers l’art. Mentre l’administració ha apostat per aquesta vessant educativa, s’ha comptat amb subvenció INDIKA de la Diputació de Girona i s’han superat el miler d’usuaris anuals.

Des de la municipalització del museuEmpordà del passat hivern, en què l’ajuntament ha deixat deserta la direcció de l’equipament, els treballadors i treballadores d’aquest centre municipal s’organitzen, no només per defensar els seus interessos, sinó també per assenyalar problemes i buscar solucions al servei cultural.

El sindicat CNT-AIT creu que l’abandonament de la biblioteca del museu, de l’intercanvi de publicacions i de tancar les portes a les escoles és negatiu pels serveis culturals, així com també les dificultats per treballar sense criteri de muntatge d’exposicions i amb un desbordament laboral a les oficines. També es fa estrany que la pràctica sigui contrària al discurs que el consistori dóna en públic a l’àmbit educatiu.

Treballadors i treballadores del museuEmpordà s’organitzen com a secció sindical i fan notar enguany que el mal tracte laboral que pateixen és coherent amb el poc interès del Consistori pels serveis públics. Amb això reivindiquen legítimament la recuperació de serveis abandonats i de les pèrdues en categoria i salari que ha introduït l’Ajuntament de Figueres, així com la cobertura de personal a tots els torns, i el reconeixement dels acords de l’Assemblea de Treballadors.

Un any més, un dia més, una data més, un més dels milers d’efemèrides que inunden el calendari.

I tot i amb això, aquest no és un dia qualsevol. És el dia en què les dones deixem d’ocupar titulars com a víctimes de la violència de gènere per passar a ser les heroïnes de la jornada, sempre amb la cançoneta del «encara queda molt per fer».

Quasi amb tota seguretat una de les dones que aquest dia banyi de violeta les seves xarxes socials, porti més de vuit hores de jornada laboral, hagi acabat les tasques de la seva casa sense desatendre els fills i potser amb sort hagi tingut temps per dedicar uns minuts a la seva cura personal, més per obligació que per devoció. Preocupada per una imatge que ja no recorda a qui li importa més, si a ella o a un sistema que s’obstina en estigmatitzar-nos si no ens amanim.

O potser aquella dona encara no ha tornat del treball, s’ha lligat un llaç violeta a la jaqueta d’executiva i ha tornat a refer l’informe que haurà de presentar sens falta a primera hora del dia següent, intentant no sentir-se frustrada i incompleta en una societat que l’ha obligat a escollir entre realització personal i laboral. Una dona que fa molt temps que va entendre que l’anomenada «conciliació» és un terme només aplicable a l’univers femení.

Potser aquesta dona estigui acabant de recollir els seus fills del cole mentre recorda els anys en què podia treballar, quan encara no havia renunciat a tot per la seva maternitat. Se sent culpable cada vegada que pensa en alliberar-se de tant en tant dels seus fills i se submergeix en un univers d’ansietat i depressió perquè no entén l’origen del seu malestar, perquè ésser mare no és la panacea que li havien «venut»; en definitiva, perquè ja no es recorda de qui és ella en realitat.

I seguim alienes al fet de què seguim cobrant menys per exercir el mateix treball que els homes, que seguim sense tenir accés als anomenats llocs de responsabilitat, a la majoria dels casos lligades de mans per una autoimposada tasca de cures, que seguim essent les que en un alt percentatge no es reintegren a la seva plaça laboral després de la maternitat, sense opció a llocs en guarderies públiques, pràcticament suprimides. Seguim essent les culpables de violacions i vexacions, abocades a no sortir al carrer sense escolta masculina, a risc de provocar. Inundem facultats i escoles superiors, desolades per l’increment de l’atur femení, molt superior al masculí.

Les dones, principals víctimes de la crisi d’un sistema en decadència, fem nostra la paraula SORORITAT; i reivindiquem la lluita contra el Patriarcat i el Capital, obstinades en que es vegi que una revolució que no compti amb nosaltres a les seves files està destinada al fracàs.

Per nosaltres, per la nostra dignitat com a dones, com a treballadores, contra el Patriarcat, feu vostre el crit:

VISCA EL 8 DE MARÇ!!

Avui en dia, les dones ens debatem entre corrents de criança natural, afecció i pastissets i nous feminismes radicalitzants que ens demanen que ens esterilitzem abans d’assumir la tirania de la maternitat i la vida domèstica. Volen que ens «empoderem», ignorants de que és un terme que la majoria de vegades es refereix a l’assumpció de rols masculins; mentrestant, que els homes adoptin rols tradicionalment femenins no es percep com a empoderament, sinó com a signes de debilitament. Els catàlegs de joguines segueixen ancorats en el rosa i el blau, encarregant-se de recordar-nos que ens hem d’entrenar per la cura, la casa, allò dolç i sensibler, maquillades i pentinades des dels tres anys, i sexualitzant la nostra infància amb biquinis farcits.

Adjuntem el cartell del debat públic que per demà divendres ha convocat l’Assemblea d’Aturats de Figueres a les cinc de la tarda.

cartell_debat-sobre-educacio-publica